Els bons marits

En Clarence Wills va tenir l’honor de ser el primer ciutadà de Tulsa que es va comprar un automòbil però, per capricis del destí, també ha passat a la història d’aquesta ciutat per ser-ne el primer en morir en un accident de trànsit. Tan sols tres mesos després d’entrar triomfalment com un heroi a la seva ciutat natal amb un llampant Ford T acabat d’arribar de Detroit, notícia que va ocupar la primera pàgina de tots els diaris locals, en Clarence va topar contra un arbre quan viatjava a la imprudent velocitat de 55 milles per hora per la carretera que comunicava Tulsa amb Bristow, al veí comtat de Creek. No va ser, però, l’única víctima del desgraciat i inesperat sinistre, ja que en el cotxe també hi viatjava el seu amic més íntim, en Charlie Taylor, que va morir minuts després d’arribar malferit, gairebé moribund, a l’hospital de Saint Francis.

En Clarence i en Charlie es coneixien des de la infància, quan Tulsa encara no era la gran ciutat en la que s’acabaria convertint. Tots dos eren els hereus de dues de les majors fortunes d’Oklahoma. Els Wills hi dominaven el negoci del petroli, amb gairebé 200 pous treballant a ple rendiment. Els Taylor, en canvi, es dedicaven a la cria de bestiar boví i a principis de 1909 tenien en propietat milers d’hectàrees per les que hi pasturaven no menys d’un milió de bous i sis-centes mil vaques. Les llengües envejoses solien dir que l’amistat entre ells era tan sòlida perquè els negocis de les dues famílies eren ben diferents, però en realitat, encara que haguessin estat competència directa, l’afecte i la devoció que els dos joves es professaven difícilment se n’hagués ressentit.

Els dos amics havien tingut unes vides sorprenentment paral·leles. Tant l’un com l’altre havien estat bons estudiants i havien tingut un exitós pas per la universitat. Tots dos s’havien casat a l’edat de 25 anys amb dues de les més belles dames de Tulsa -de fet, els dos casaments es van celebrar amb poques setmanes de diferència- i quan es va produir el fatídic accident els dos matrimonis comptaven amb una curta descendència, només un fill baró d’un any i mig en els dos casos.

Les desconsolades vídues, Aurora Wills i Vera Taylor, que amb els anys també s’havien convertit en excel·lents amigues, van creure pertinent celebrar els funerals dels seus marits de forma conjunta. Si havien compartir una profunda amistat durant tants anys i la fatalitat havia volgut que morissin junts, no era també lògic que compartissin funeral? Al principi pretenien que la cerimònia es celebrés en la més estricta intimitat, però la inacabable llista de personalitats que van anunciar la seva presència va obligar-les a traslladar els funerals a la nova catedral de Tulsa, que en realitat no era tan nova ja que feia més de 70 anys que l’havien inaugurat, però l’excepcional clima d’Oklahoma s’havia encarregat de conservar-la en perfecte estat.

El dia del funeral, una llarguíssima catifa de vellut vermell ocupava el passadís que anava de l’entrada de la catedral a l’altar major. A banda i banda del passadís, els bancs estaven decorats amb flors blanques, la majoria clavells, però també roses i algunes magnòlies i crisantems. Sobre l’altar, a pocs metres de distància l’un de l’altre, els taüts d’en Clarence i en Charlie estaven perfectament alineats, i al costat dels taüts, l’Aurora i la Vera ploraven la pèrdua dels seus respectius marits. I com ploraven, per Déu! Poques vegades els assistents a un funeral havien sentit uns crits de desesperació tan profunds com els d’aquelles dues dones. Semblava que la vida ja no tingués sentit per a elles i veure com s’aferraven als fèretres amb tanta devoció va fer pensar a més d’un que desitjaven ser enterrades amb els seus marits.

El que ningú imaginava, però, era la veritable naturalesa del lament de les dues dones. Tant l’Aurora com la Vera sabien que un petit descuit podria ser fatal per a la seva reputació i la de les seves families i per això, durant tot el funeral, van evitar mirar, ni tant sols de reüll, el taüt de l’home que realment estimaven: el del millor amic del seu marit.

Durant tres anys, en Clarence Wills i la Vera Taylor havien portat la seva relació extramatrimonial amb una discreció més que envejable. Al principi es veien de manera molt esporàdica però amb el temps havien aconseguit poder-se trobar un cop per setmana, els dimarts a la tarda. Ell, amb l’excusa de viatjar a Sandsprings per a inspeccionar uns pous de petroli. Ella, assegurant-li al seu marit que anava a Turley a visitar la tieta Rebecca. L’encontre tenia lloc en una modesta però agradable casa que en Clarence havia comprat al final de tot de Norfolk Avenue, una zona molt tranquila i ideal per a no aixecar cap mena de sospita. Allí no només hi feien l’amor, si no que durant una estona imaginaven com seria la seva vida lluny de Tulsa, segurament a Califòrnia, lluny de les seves famílies i encara més lluny del futur que els havien escrit el dia del seu naixement sense demanar-los permís. Tot i la irrealitat que es respirava cada dimarts a la tarda en aquella casa de Norfolk Avenue, els dos amants eren conscients que fugir del futur que els esperava era impossible i, amb el temps, s’havien conformat a ser feliços durant unes poques hores a la setmana, molt més del que aconseguia la majoria de la gent en tota la seva vida.

La relació entre en Charlie Taylor i l’Aurora Wills havia començat, més o menys, sis mesos després que la dels seus cònjuges. Ells també es veien cada dimarts, aprofitant que era l’únic dia de la setmana que les seves parelles deien tenir encàrrecs per a fer fora de la ciutat. Curiosament, el lloc de trobada dels amants també era una petita casa als afores, no gaire lluny d’on passaven la tarda en Clarence i la Vera. Que no s’haguéssin arribat mai a creuar va ser un autèntic miracle, ja us ho podeu ben creure! En el cas d’en Charlie i l’Aurora, les seves trobades setmanals tenien una única finalitat: el sexe. L’atracció física entre ells havia esclatat en el mateix moment en què s’havien conegut a la mansió dels Wills, la nit que s’hi celebrava la festa de prometatge d’en Clarence i l’Aurora. El que havia de ser el dia més feliç de la seva vida, es va convertir per a l’Aurora en el més pertorbador i confús de tots els que havia viscut fins al moment. Ella, que pensava que mai trobaria un home millor que el seu futur marit, va descobrir de cop i volta que la posseia un desig irrefrenable envers el seu millor amic. No es van convertir en amants, però, fins uns anys més tard, quan el tedi dels seus respectius matrimonis s’havia convertit en insuportable.

Amb tot aquest desgavell d’infidelitats, és lògic que més d’un es pregunti: i els nens que van quedar orfes, de qui eren fills, en realitat? No es pot assegurar amb total certesa, però sembla que la fortuna va jugar a favor de les aparences i va evitar un escàndol majúscul. El noi dels Wills va sortir amb el cabell ben ros i arrissat, com en Clarence, mentre que el fill dels Taylor tenia els ulls verds d’en Charlie i una piga a l’espatlla esquerra, igual que el seu pare.

En Clarence i en Charlie vas ser enterrats als panteons que les seves families tenien al cementiri de Memorial Park. Durant molts i molts anys, l’Aurora i la Vera hi van anar a portar flors cada dimarts a la tarda, una cita ineludible que ni les pitjors condicions climatològiques van poder evitar. Les dues vidues hi anaven juntes i el ritual sempre era el mateix. Primer entraven al panteó dels Wills, hi resaven un Pare Nostre, i després visitaven el panteó dels Taylor, on hi tornaven a fer una pregària. Mai cap d’elles va vessar ni una sola llàgrima davant la tomba del seu amant i mai van donar peu a que l’altra tingués cap sospita de l’engany, però n’estic convençut que totes dues s’ensumaven alguna cosa.

Una noia anglesa d’edat indefinida

Vaig coincidir amb ella per primera vegada a la cua del Renoir Floridablanca, una tarda de primavera. Jo anava amb la Irene, la que per aquella època era la meva xicota, i ella estava just davant nostre, sola, llegint un llibre mentre la fila per a comprar les entrades avançava molt a poc a poc. Al principi només la vaig veure d’esquena, però des del primer moment la seva llarga i brillant cabellera rossa em va cridar l’atenció. Era força alta, gairebé tant com jo, força prima, gairebé tant com la Irene, i vestia amb uns texans molt estrets i una america de pell negra. No vaig ser capaç de reconèixer el perfum que portava però la seva olor era molt suggerent. La Irene m’estava explicant alguna cosa, crec que important, però jo no l’escoltava i només podia pensar en la noia que teniem davant. Desitjava que es girés, ni que fos un moment, tot i el perill que el seu rostre em pogués resultar decepcionant. La Irene va notar que m’anava posant nerviós i no vaig poder negar-li que tenia raó, encara que li vaig intentar fer creure que era per la lentitud amb la que avançava la cua i per la por a que quan entréssim la pel·lícula ja estigués començada. Em sembla que no s’ho va empassar. Era una noia llesta, la Irene.

Finalment, quan ja gairebé va arribar el nostre torn per a comprar les entrades, vaig poder veure-li la cara reflexada al vidre de la taquilla. Anava sense maquillar i, tot i tenir unes faccions gairebé infantils, se li dibuixaven algunes arrugues al voltant dels seus enormes ulls castanys. Se’m feia difícil endevinar quina edat tenia. Vaig suposar que entre 35 i 40 anys, però potser era més jove. O potser més gran. Fos com fos, em va semblar una dona extraordinàriament atractiva. Quan li va tocar el torn per a comprar l’entrada, vaig sentir com li deia a la taquillera en un inequívoc i perfecte accent britànic: “One ticket for screen five, please”.

El destí va voler que entréssim a la mateixa sala i que m’assegués al seu costat. En cap moment de les dues hores que va durar la pel·lícula vaig ser capaç de concentrar-me en la trama del film. Només podia pensar en la noia anglesa d’edat indefinida que tenia a la meva esquerra. Fantasiava en tenir qualsevol tipus de contacte físic amb ella i em conformava amb que, per un instant, el meu braç fregués el seu, que intuia suau i de pell calenta. Desitjava que fes algún moviment brusc amb el cap i que un sol dels seus cabells rossos m’acariciés la cara. O que canviés les cames de posició i que els seus texans topessin amb els meus. Però res de tot això va passar i just quan a la pantalla començaren a sortir els títols de crèdits es va aixecar amb elegància i se’n va anar. Li vaig demanar a la Irene que ens quedéssim fins al final perquè volia escoltar la banda sonora. En realitat la música m’importava ben poc, però confiava en que en els cinc minuts que durarien els crèdits se’m baixaria l’erecció que tenia des de que havia començat la pel·lícula.

Vam tornar a coincidir uns mesos més tard, en ple estiu, quan la meva història amb la Irene ja era aigua passada. Aquella vegada va ser al CaixaForum, en una exposició de fotografies de Cartier-Bresson. Jo ja duia força estona contemplant captivat les instantànies del fotògraf francès quan, com caiguda del cel, se’m va aparèixer uns metres més endavant, observant amb gran atenció la imatge d’uns nens jugant entre les runes d’un edifici a la Sevilla dels anys 30. La vaig trobar força canviada, tot i que em continuava semblant una noia fascinant. La cabellera rossa es mantenia idèntica a com la recordava, però les arrugues que li donaven aquell toc madur tan interessant semblaven haver desaparegut de la seva cara. Duia un vestit de tirants estampat amb flors grogues i blaves que li ressaltava encara més la pell brillant i bronzejada i que li accentuava un escot que deixava sense respiració. L’aire juvenil que desprenia em va fer pensar que potser en realitat tenia poc més de vint anys. M’hi vaig anar acostant dissimuladament i vaig notar que portava el mateix perfum de l’altra vegada, que en aquesta ocasió tampoc vaig ser capaç de reconèixer. Fins que no em vaig situar a pocs centímetres de distància no em vaig adonar que el jove corpulent que tenia al seu costat li estava agafant la mà. Tot d’una, li va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella, ella va somriure, es van fer un petó i van continuar cap a una altra sala de l’exposició. Encara em quedaven un bon grapat de fotografies per veure, però se’m van treure les ganes de continuar i vaig decidir que ja hi tornaria un altre dia. Ho vaig fer una setmana després i, com em temia, en aquella ocasió ella no va aparèixer.

Van tornar a passar ben bé un parell de mesos fins que no la vaig tornar a veure. Va ser una tarda plujosa d’octubre, a l’andana de l’estació de Passeig de Gràcia de la línia 4. Gairebé no hi vaig mai en metro, però aquell dia plovisquejava i em va fer mandra agafar la moto. Ens vam creuar mentre jo baixava del vagó i ella hi pujava. Només la vaig veure uns pocs segons, potser solament unes dècimes de segon, però en vaig tenir prou per a reconèixer-la. S’havia tallat la melena rossa uns quants centímetres i els cabells, ara recollits en una cua, tot just li arribaven a l’espatlla. Vestia un vestit jaqueta fosc i se la veia cansada, també preocupada, pel que vaig suposar que acabava de sortir de la feina. A diferència de les anteriors ocasions, aquell dia portava unes ulleres allargades de montura vermella que l’afavorien però que li treien intensitat a la mirada. Havia perdut el toc juvenil i semblava una dona tant o més madura que la que vaig conèixer a la cua del cinema. Però l’atractiu el mantenia intacte i a aquelles alçades especular amb la seva edat em semblava quelcom inútil i innecessari.

El nostre següent encontre va tenir lloc tres setmanes més tard. Era divendres i havia sortit a fer unes cerveses amb un parell d’amics. Se suposava que havia de ser una nit tranquil·la, però tots tres vam beure massa i gairebé sense voler-ho vam acabar de matinada en un local del Raval. Només entrar em vaig dirigir a la barra a demanar l’enèsima ronda de cerveses mentre els meus amics tenien certa urgència per anar al lavabo. La cambrera em va servir amb poc entusiasme i quan m’estava tornant el canvi una mà em va tocar l’espatlla i una veu femenina em va dir en un inequívoc i perfecte accent britànic: “Hey, I know you!”. Un intens pessigolleig em va creuar l’esquena i em vaig girar sobresaltar. Tot i les nostres periòdiques trobades casuals, aquella nit ni se’m passava pel cap que poguéssim coincidir. Tot plegat em va agafar tant de sorpresa que em vaig quedar sense paraules. Ella va notar el meu nerviosisme i es va posar a riure, i gairebé sense adonar-me’n va acostar els seus llavis als meus. Va ser un petó breu, subtil, fred, molt allunyat del que m’hauria esperat d’aquella noia anglesa d’edat indefinida, però va aconseguir excitar-me com poques dones ho havien fet abans. Aquella nit semblava més jove que mai, gairebé una adolescent, i com si em llegís el pensament va dir-me:”Don’t worry. I’m old enough”. Vam marxar sense acomiadar-nos dels meus amics, que continuaven fent cua per entrar al lavabo. Vam agafar un taxi i vam arribar a casa meva quan el sol començava a il·luminar el cel de Barcelona. Poca estona després de fer l’amor va dir que se li havia fet tard i que se n’havia d’anar. Ens vam intercanviar els telèfons i em va assegurar que ens tornariem a veure aviat. “I’ll call you” van ser les últimes paraules que va dir abans de sortir per la porta. Com era d’esperar, no va trucar mai i les vegades que jo la vaig trucar el seu telèfon sempre estava apagat o fora de cobertura.

No va ser fins un any més tard que, baixant a peu per Rambla Catalunya, em va cridar l’atenció una noia jove, segurament d’uns trenta anys, molt elegant, que prenia un cafè a l’ombra d’una terrassa. Es notava que la roba que duia era cara, però el que més destacava era la classe amb la que la portava. Em va fer pensar en la noia anglesa que havia conegut mesos abans, tot i que no s’hi assemblava gaire. Era morena i no pas rossa, tenia els ulls negres i no castanys, les faccions de la cara les tenia més marcades, els seus llavis eren més gruixuts, estava més grassa i no donava la sensació de ser tan alta. Encuriosit, vaig asseure’m en un banc des d’on la podia contemplar amb certa tranquil·litat. Malgrat les evidents diferències, com més me la mirava més me la recordava i més segur n’estava que era ella. Fins i tot quan un nou detall va convertir la meva idea en quelcom encara més delirant: a l’hora de pagar el compte vaig poder sentir com li demanava al cambrer “L’addition, s’il vous plaît” en un impecable i sofisticat accent francès. De cop vaig recordar que encara tenia el seu número a l’agenda del meu mòbil. Em vaig afanyar a trucar-la i pocs segons després la noia es va posar a regirar dins la seva bossa buscant un telèfon que sonava de forma estrident. Sense esperar a veure si l’agafava o no i amb el convenciment que no m’havia tornat boig vaig penjar, em vaig aixecar i vaig continuar el meu camí, Rambla Catalunya cap a baix.

Compte enrere

El Walton Cemetery és un petit cementiri situat als afores de Chicago que gairebé ningú visitaria si no fós per una curiosa tomba que darrerament s’ha fet molt cèlebre entre els aficionats al turisme funerari. Es tracta d’una austera làpida de pedra rectangular, de menys d’un metre d’alçada i en perfecte estat de conservació, en la que només hi ha gravats un nom i dues dates: Howard McMillan, 1938-1937. El que a primera vista podria semblar un error tipogràfic en realitat no ho és, si no que es tracta de l’epitafi d’un dels casos més sorprenents i fascinants de la psiquiatria del segle XX.

Howard McMillan va néixer el 7 de setembre de 1938 a Winterset, Iowa, però quan només tenia cinc anys es va traslladar a Chicago amb la seva familia. D’adolescent va començar a interessar-se per la història, carrera que va iniciar l’any 1959 a la Universitat de Columbia i de la que es va llicenciar cinc anys més tard amb Matrícula d’Honor. “Era un estudiant brillant, el millor de la nostra promoció” recorda Jerome Pearson, company de facultat de McMillan. “Al seu costat, la resta semblavem una colla d’analfabets”. La gran passió de McMillan era la Història Contemporània i poc després d’acabar la carrera es va integrar al Departament d’Història Moderna de la Universitat de Chicago on, tot i la seva joventut, ràpidament es va convertir en un professor d’enorme prestigi i amb un futur molt prometedor per endavant.

Aquest futur prometedor, però, es va truncar el 3 de juliol de 1973. Aquell dia, a les 12 en punt del migdia, el professor McMillan enllestia els preparatius per a la festa que cada 4 de juliol, des de feia tres anys, organitzava a casa seva, a l’exclusiu barri de Lincoln Park, i a la que hi assistien alguns dels cervells més reputats d’Illinois, entre ells mitja dotzena de premis Nobel. “Recordo que jo estava a la cuina i vaig cridar en Howard perquè em vingués a ajudar”, explica Karen McMillan, la seva vídua. “Mentre creuava el passadís va trepitjar accidentalment la cua d’en Julius, el nostre gat, que va fer un crit esgarrifós. De l’ensurt, va perdre l’equilibri i va caure de cap a terra”. Howard McMillan va quedar inconscient durant gairebé un minut, però quan va recobrar el coneixement semblava que es trobava en perfecte estat. “Tot i que ell no hi volia anar, vaig insistir a portar-lo a l’hospital. Allà els metges no li van veure res d’estrany i aquella mateixa tarda ens van deixar tornar a casa”, apunta la senyora McMillan.

No obstant, el que semblava que quedaria en una simple anècdota, el dia següent es va veure que es tractava d’alguna cosa molt més seriosa. “Quan en Howard es va despertar i vaig desitjar-li un feliç 4 de juliol, ell em va mirar estranyat i va exclamar: però què dius estimada, si avui és 2 de juliol!” recorda Karen McMillan. Aquell mateix matí el doctor Maxwell Addams, amic íntim dels McMillan, va anar a examinar-lo i ben aviat es va adonar que es trobava davant d’un cas realment inusual. “No havia vist mai res d’igual” explica el doctor Addams. “La percepció que tenia en Howard del temps s’havia invertit per complet. Dins del seu cervell, després de dilluns venia diumenge, el mes que seguia a juliol no era agost, si no juny, i l’any vinent havia de ser 1972 i no pas 1974”. Setmanes més tard es va fer encara més evident que en Howard McMillan patia un fenòmen insòlit. “No només comptava el temps al revés si no que, per a ell, els fets històrics també anaven succeïnt a la inversa” comenta el psiquiatra Frank Van Buren. Així, per exemple, cinc mesos després de la caiguda, a principis de desembre de 1973, Howard McMillan creia que la guerra de Vietnam tot just estava acabant, quan en realitat el conflicte havia finalitzat cinc mesos abans de perdre el coneixement.

Durant els gairebé 36 anys que encara va viure, Howard McMillan va anar comptant el temps a l’inrevés, al mateix temps que tots els esdeveniments històrics que tenia emmagatzemats al seu cap també anaven succeïnt en l’ordre invers al que havien ocorregut en realitat. D’aquesta manera, ell creia que a Richard Nixon l’havia succeït Lindon B. Johnson i no pas Gerald Ford, i que el magnicidi de Dallas no va suposar la tràgica fi de l’Administració Kennedy, si no el seu començament. Durant els vuit anys de la presidència de Bill Clinton (1993-2001), ell va creure estar vivint entre 1945 i 1953, i per tant assegurava que els Estats Unis estaven dirigits pel també demòcrata Harry Truman.

Gran aficionat al bàsquet i seguidor dels Chicago Bulls, a principis dels anys 90 Howard McMillan no va ser conscient de les històriques victòries de l’equip de Michael Jordan, ja que ell estava convençut de viure a mitjans dels anys 50, quan l’NBA la dominaven els Lakers -que en aquella època jugaven a Minneapolis i encara no s’havien traslladat a Los Angeles- i els Syracuse Nationals -els actuals Philadelphia 76ers-. Tampoc va ser conscient dels grans enfrontaments entre els Lakers de Magic Johnson i els Celtics de Larry Bird als anys 80, ja que durant aquella època ell considerava que la gran estrella del moment era Bill Russell, onze vegades campió de l’NBA amb Boston entre els anys 50 i 60. Abans de la caiguda, Howard McMillan també seguia amb entusiasme les proves d’atletisme dels Jocs Olímpics, però va anar perdent afició per aquest esport perquè deia que els corredors cada vegada anaven més lents.

La carrera espacial, una altra de les seves passions, va quedar totalment capgirada al cervell de Howard McMillan. Per a ell, Eugene A. Cernan no va ser l’últim astronauta en trepitjar la Lluna, si no que va ser el primer, i en canvi Neil Armstrong va passar a ser, el 1977, el darrer ésser humà en abandonar la superfície lunar. Vuit anys més tard, el rus Yuri Gagarin es convertia en l’últim ésser humà en viatjar a l’espai, i cinc anys després l’URSS enviava la gossa Laika a orbitar al voltant de la Terra.

Com més vell s’anava fent, més distància hi havia entre els esdeveniments que estaven succeïnt al món i els que McMillan creia que estaven passant. Així, mentre a finals de 1989 a Europa queia el Mur de Berlín i anaven desapareixent els règims comunistes, Howard McMillan creia estar visquent a principis de 1957, quan es va signar el Tractat de Roma, que va donar peu a la CEE. O dos anys més tard, quan el món veia com es desmembrava l’antiga Unió Soviètica, ell estava convençut que tot just s’havia acabat de crear el Pacte de Varsòvia. La guerra dels Balcans, durant la primera meitat dels anys 90, Howard McMillan la va viure pensant que es tractava de la guerra de Corea.

Al setembre de 2001, quan els Estats Units i bona part de la humanitat continuava en estat de xoc pels atemptats al World Trade Center i al Pentàgon, el professor McMillan lamentava que el seu país acabés de llençar dues bombes atòmiques sobre el Japó, la primera a Nagasaki i la segona a Hiroshima. Així doncs, mentre l’11-S donava peu a la invasió de l’Afganistan i la posterior guerra a l’Iraq, Howard McMillan també viva temps convulsos i desconcertants, creient que les bombes atòmiques havien provocat l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

Psiquiatres de tot el món van viatjar al llarg dels anys a Chicago per a conèixer de primera mà l’insòlit cas de Howard McMillan. Victor Frankl des de Viena, David Cooper des de Ciutat del Cap, Ronald Laing des de Glasgow, John Cade des de Melbourne i Thomas Szasz des de Budapest van ser alguns dels més il·lustres que van anar a visitar-lo, i tots ells van arribar a la mateixa conclusió: el seu transtorn era excepcional i no exisitia cap raó per a pensar que es pogués arribar a curar. La visita més famosa la van protagonitzar els doctors francesos Jean Delay i Pierre Deniker, enemistats des de feia anys i que, per un estúpid error de la secretària de Delay, van coincidir el mateix dia a casa dels McMillan. “En un primer moment la situació va ser molt tensa”, recorda Pierre Deniker, “però tots dos erem prou educats com per a evitar barallar-nos davant d’uns desconeguts. Aquell vespre en McMillan i la seva dona ens van convidar a sopar i no ens hi vam poder negar. La vetllada va ser tan agradable que poc després Jean Delay i jo vam començar a col·laborar i des de llavors hem publicat una dotzena de llibres junts”.

El trastorn que patia va impedir-li continuar donant classes a la facultat, tot i que no el va afectar físicament ni tampoc va suposar cap obstacle a l’hora de ser pare. El juny de 1976 va néixer la seva única filla, la Sophie, que ha seguit els passos del seu pare i actualment també exerceix de professora d’Història Contemporània a la Universitat de Chicago. “En Howard va ser un pare fantàstic” confessa Sophie McMillan. “El problema que patia el feia ser un home una mica extravagant, però amb mi i la meva mare sempre va ser molt carinyós i molt pacient. A més tenia un gran sentit de l’humor”.

Howard McMillan va morir d’un atac de cor el 3 d’abril de 2009, encara que ell cregués que aquell dia era 29 de setembre de 1937. “La idea de gravar a la làpida l’any 1937 com l’any de la seva mort va ser de la Sophie, i a mi em va semblar que era el millor homenatge que li podiem fer a en Howard”, reconeix Karen McMillan sense poder evitar emocionar-se.

Por a volar

Des de petita, la Maria havia tingut por a volar. Tot i que no era la seva única fòbia, si que era la que menys li importava que la gent conegués. El seu marit, en Miquel, volava sovint per qüestions de feina i cada vegada que estava a punt d’emprendre un d’aquests viatges ella li repetia que ni per tot l’or del món pujaria mai en un avió. Assegurava que només ho faria si d’aquesta manera pogués salvar la vida d’algun dels seus éssers estimats, però com que aquest supòsit era molt improbable, tothom donava per fet que la Maria moriria sense viatjar mai en avió.

No obstant, el dia que va complir 60 anys, la seva filla, la Dolors, li va fer un regal que la va agafar totalment per sorpresa. Es tractava d’un bitllet d’avió a Sevilla, on la Maria hi anava cada tres o quatre mesos, sempre en autocar o en tren, a visitar la seva germana. Mama, ja va sent hora que perdis la por a volar d’una vegada per totes i només ho aconseguiràs agafant un avió i comprovant que no és gens perillós, li va dir la Dolors. El teu vol surt el proper dimarts, o sigui que tens una setmana per decidir-te. I pels diners no et preocupis perquè el bitllet es pot cancel·lar fins 12 hores abans de la sortida.

La Maria va estar a punt de preguntar a la seva filla si s’havia tornat boja. Que algú li regalés un bitllet d’avió ho trobava tan descabellat i de mal gust com comprar-li un llibre a un cec o una pinta a un calb. Però quan va veure el seu nom imprès en el bitllet va començar a pensar que potser la Dolors tenia raó i que potser no era tan mala idea, i davant la sorpresa de tots els presents, la seva filla la primera, va dir que s’ho pensaria.

Durant els sis dies següents la Maria només va poder pensar en el possible viatge en avió i no feia altra cosa que debatre’s entre acceptar el regal o no acceptar-lo. Per una banda li motivava el repte i sentia una curiositat enorme per veure el mar, les muntanyes i els camps des de deu mil metres d’alçada. A més, cada vegada se li feia més pesat el llarg viatge a Sevilla per terra i no volia renunciar de cap manera a continuar visitant la seva germana. Però quan semblava que estava del tot decidida li venien al cap imatges terribles d’avions accidentats, de cossos calcinats i de terroristes suïcides, i s’imaginava l’angoixant mort que l’esperava si l’aparell patia problemes mecànics i acabava esclafat contra el terra.

Finalment van triomfar l’esperit aventurer i la valentia, i la Maria va decidir que agafaria aquell avió. Això sí, la nit abans no va poder dormir ni dos minuts, ni va deixar dormir el seu marit, que va fer tot el possible per a tranquilitzar-la repetint-li un munt de dades i estadístiques sobre la seguretat dels avions: que cada dia morien centenars de persones a les carreteres, però en canvi només hi havia accidents aeris molt de tant en tant; que era més fàcil que li toqués la loteria que no pas que morís en un accident aeri; que mai s’havia estavellat cap avió que fés la ruta Barcelona-Sevilla; que cap aparell de la companyia amb la que ella havia de volar havia tingut mai cap accident… Així s’hi van estat fins les 6 del matí, hora a la que la Maria s’havia de llevar per a poder arribar a l’aeroport amb certa tranquilitat.

En Miquel la va acompanyar en cotxe a l’aeroport, i quan es van acomiadar la Maria estava tant nerviosa que no va poder contenir les llàgrimes. No obstant, el pessimisme i la por van començar a esvair-se quan va entrar a la zona d’embarcament i va comprovar que allò semblava un centre comercial de luxe, ple de boniques botigues sense aglomeracions on s’hi hagués pogut passar hores i hores. S’hi trobava tan a gust que va decidir que, si alguna vegada tornava a aquell aeroport, hi aniria amb molt més temps d’antel·lació i hi faria unes quantes compres. Quan va arribar l’hora d’embarcar es va dirigir a la porta corresponent, va pujar a l’avió i una hora i mitja més tard aterrava a Sevilla amb la sensació d’haver tingut una de les millors experiències de la seva vida.

Durant els tres dies que va passar amb la seva germana, la Maria no es va cansar de repetir-li totes i cada una de les excel·lències del seu primer vol. Assegurava que l’avió havia estat molt més còmode del que s’havia imaginat, que excepte en les maniobres d’enlairament i aterratge l’aparell s’havia mogut menys que el més estable dels autocars, que les vistes des de l’aire havien estat magnífiques i que el tracte de les hostesses li havia semblat exquisit. Fins i tot havia trobat interessants les instruccions del personal de cabina sobre què fer en cas d’emergència, que ella havia seguit amb molta atenció mentre la resta dels passatgers les ignoraven per complet. La seva germana en va acabar una mica farta de tot aquest discurs, però se n’alegrava que finalment la Maria hagués perdut la por a volar, i també intuïa amb il·lusió que a partir d’aquell dia la veuria més sovint.

Va arribar el moment d’emprendre el viatge de tornada i, una vegada més, la Maria va gaudir d’un vol extremadament plàcid. Mentre creuava Espanya per l’aire no podia deixar de pensar en com n’havia estat de tonta durant tants anys i sentia que havia estat desaprofitant el temps. Hi havia un munt de països llunyans que sempre havia cregut que no arribaria a conèixer mai, però que ara ja no hi trobava cap impediment per a anar-hi. Tot i que ella feia anys que ja no treballava, el seu marit tenia un bon sou amb el que vivien amb comoditat i que de ben segur els permetria fer al menys un parell de viatges a l’any. Mirava per la finestreta i s’imaginava passejant amb en Miquel per una nevada Plaça Roja de Moscou, de compres per la Cinquena Avinguda de Nova York, navegant pel Nil després de passejar entre les tombes dels antics faraons, regatejant amb determinació al Gran Basar d’Istanbul o, perquè no, passant una vetllada inoblidable a l’Opera House de Sydney.

A l’aterrar a Barcelona es va afanyar a anar a recollir l’equipatge. En Miquel li havia dit que l’aniria a buscar i es moria de ganes de compartir amb ell totes les sensacions que havia tingut els últims dies. La seva maleta va ser de les primeres en aparèixer per la cinta transportadora, la va agafar i es dirigí amb pas ferm cap a la sortida. Allí va mirar entre la gent i es va extranyar de no veure-hi el seu marit, que no acostumava a arribar mai tard enlloc. Es va adonar que, amb les presses, encara no havia encès el mòbil i quan ho va fer es va trobar amb diverses trucades perdudes de la seva filla. Amb cert nerviosisme va trucar a la Dolors, que va contestar des de l’hospital. En Miquel havia patit un greu accident de trànsit quan es dirigia a l’aeroport i els metges estaven fent el possible per a salvar-li la vida. La Maria va córrer a buscar un taxi per anar a veure el seu marit. Quan en va trobar un de lliure s’hi va acostar i, just en el moment d’intentar obrir-ne la porta, va notar que es quedava paralitzada i que unes gotes de suor freda li queien per l’esquena.

Havia superat la por a volar, però la idea d’haver de pujar en un cotxe li produïa un pànic terrible.

Ronda de nit

Veniu, acompanyeu-me aquesta nit tan agradable i estrellada fins el carrer dels Moliners. Ja sé que és un carrer poc emblemàtic, on no hi ha cap bon restaurant ni cap local de copes gaire destacable, però vull que conegueu algú. Es diu Marc, té 32 anys i viu en el número 14 d’aquest carrer. Veniu, acostem-nos al portal de casa seva, que d’aquí a pocs minuts el veurem sortir amb cara compungida, moviments nerviosos i ulls plorosos.

Aquí el tenim i, com veieu, no m’equivocava. Se’l veu preocupat i en té motius. La seva xicota, la Marta, amb la que fa sis anys que surt i dos que comparteix pis, avui li ha dit que ja no l’estima, que ha conegut un altre home i que aquesta mateixa nit se’n va de casa. Us en podeu fer a la idea de la tensió, dels crits i de les llàgrimes que s’han vessat en les darreres hores en aquella casa. I ara, quan ja s’han dit tot el que s’havien de dir i no hi ha marxa enrere, en Marc sent la imperiosa necessitat d’abandonar aquest ambient asfixiant i sortir a que li toqui l’aire.

Si el seguim veurem que camina sense rumb fix pels carrers deserts, capficat i repetint-se una i una altra vegada les mateixes preguntes: perquè? Què he fet malament? Carrers, passatges, avingudes i places són testimonis silenciosos del nostre passeig nocturn. En Marc ha perdut completament la noció del temps i seria incapaç de dir si porta caminant uns pocs minuts o diverses hores. Intueix que la passejada ha estat llarga quan se n’adona que ha arribat fins el casc antic de la ciutat, que està força lluny del seu pis. Entre carrerons decrèpits i edificis en estat semiruïnós en Marc afluixa el ritme i s’atura davant d’un vell restaurant que a aquelles hores ja fa estona que ha tancat. La persiana està abaixada i els llums de l’entrada sembla que portin apagats una eternitat, però el lloc li resulta familiar. No tarda en recordar, mentre un pessigolleig li recorre l’espinada, que en aquest restaurant hi va sopar amb la Marta la primera nit que van sortir junts. ¿O va ser pel seu primer aniversari? ¿O tal vegada van venir-hi mesos més tard a celebrar que ella havia trobat feina? Sigui com sigui, no oblida que aquí hi va tastar un risotto de gambes deliciós, acompanyat per un dels millors vins blancs que ha begut mai. ¿O potser va menjar carn i el vi era un Rioja gran reserva? ¿O va ser aquella nit que cap dels dos tenia gaire gana i van compartir una amanida i una taula de formatges i van beure un parell de canyes?

Fixeu-vos-hi, se li veu a la cara que està confús i que els records se li barrejen. Sembla que s’està posant nerviós i que té ganes de reprendre la marxa. Seguim-lo i veurem com d’aquí una estona s’aturarà una altra vegada. Aquest cop davant el seu cinema preferit, que a aquestes hores, si no fós pels cartells de les últimes estrenes, qualsevol diria que porta anys abandonat. Res a veure, doncs, amb l’ambient que hi ha cada tarda de diumenge, quan la cua per comprar les entrades sovint arriba a l’altra cantonada. Aquí, la Marta i ell no s’hi han perdut cap de les pel·lícules dels seus directors americans preferits: Woody Allen, Martin Scorsese, Clint Eastwood… ¿o l’última de Clint Eastwood la van veure als multicines que tenen a prop de casa? ¿O potser a la Marta no li venia de gust veure l’última de Clint Eastwood i va anar-hi ell sol?

Mireu, en Marc està recordant que a poques travessies d’aquí hi ha el bar on va conèixer la Marta una tarda d’hivern, per casualitat, mentre tots dos esperaven les seves respectives cites que, com sempre, feien tard. El bar també està tancat, però s’acosta al vidre i comprova que per dins la decoració no ha canviat gens des d’aquella històrica tarda d’hivern. Recorda que ell seia a la taula que hi ha al fons a mà dreta, gairebé en la penombra, i que la Marta esperava a la petita taula de marbre que hi ha just al costat. ¿O potser ell estava a la barra i era la Marta qui seia a la taula que hi ha al fons a mà dreta? ¿O potser tots dos esperaven a la barra? Poc li importa ara tot això a en Marc, que torna a reemprendre la marxa i aquesta vegada crec que té molt clar on vol anar.

En efecte, en Marc es dirigeix cap al passeig que porta fins a la platja. Seguim-lo ara també, que ja falta poc per a que es faci de dia i veure sortir el sol sobre el mar és una experiència molt recomanable. El camí és llarg, però al ritme al que anem calculo que en menys de mitja hora hi arribarem. Ara sí que comencem a creuar-nos amb alguna gent, encara poca, però entre que van mig adormits o mig borratxos o les dues coses gairebé ni se n’adonen de la nostra presència i nosaltres també els ignorarem.

Hem tingut sort i hem arribat a la platja just quan els primers rajos de sol comencen a intuir-se en l’horitzó. Oi que no exagerava quan us deia que la vista seria esplèndida? No ens oblidem, però, d’en Marc, que ha baixat a la sorra i s’ha assegut a pocs metres de l’aigua. La platja també presenta ara una imatge molt diferent a la de tants matins d’estiu que hi ha passat amb la Marta. El soroll i la gentada habituals han desaparegut, les terrasses estan tancades i el silenci que l’envolta li permet escoltar el soroll de les onades, cosa gairebé impossible quan la platja està envaïda de banyistes. Però el millor record que té d’aquesta platja no és d’un matí, si no d’una nit en la que, després de sopar amb la Marta en un bar de tapes del passeig marítim, hi van venir a passejar i hi van acabar fent l’amor. ¿O potser tot això no va passar en aquella platja, si no en la que hi ha uns centenars de metres més al sud? ¿O sí que va ser en aquella la platja, però en realitat va passar abans de conèixer la Marta i amb qui va fer l’amor va ser la seva anterior parella?

Crec que és millor que marxem i deixem sol en Marc. Ell encara s’hi quedarà una estona més assegut a la sorra i després agafarà el metro per a tornar a casa. Quan hi arribi, la Marta ja haurà fet les maletes i haurà marxat per sempre.

¿O potser encara hi serà i podrà fer-la canviar d’opinió?

¿O potser s’ho ha imaginat, que la Marta l’ha deixat i se la trobarà al llit, adormida?

¿O potser continuarà estirada a terra, morta, amb un ganivet ben afilat clavat a l’estómac, tal com l’ha deixat fa unes hores?

¿O potser la Marta, en realitat, no ha existit mai?

La crisi immobiliària

En Lluís es dirigeix a casa amb gana. El matí ha estat esgotador i l’únic que desitja és arribar al seu pis, preparar-se el dinar i fer una breu migdiada. A la porta de l’edifici on viu es creua amb aquella veïna que no el saluda mai, però que avui, incomprensiblement, li desitja una bona tarda. No li dóna més voltes a l’assumpte i amb el cap encara en la reunió de la que acaba de sortir, comença a enfilar les escales cap al seu domicili. La finca és antiga i sense ascensor, i per tant li toca pujar a peu. Sense massa esforç es planta davant la porta del pis de lloguer on viu des de fa tres anys i en mirar-la la troba canviada. El pany ha envellit, la fusta és més fosca del que recordava i la capa de vernís que hi havia posat l’any passat ha desaparegut. Per un instant s’estranya, però de seguida s’adona de l’error: en comptes de trobar-se davant del segon primera, ha pujat fins el tercer primera. No és la primera vegada que es passa de llarg i en aquesta ocasió ho atribueix als maldecaps de les últimes setmanes a la feina.

Amb energia baixa els dos trams d’escales, de 10 graons cadascun, que separen el tercer pis del segon, però tot d’una comprova que aquell tampoc és el seu replà i que es troba al primer pis. Bastant emprenyat amb si mateix, es pregunta com pot ser que hagi baixat dos pisos en comptes de només un i no hi troba cap explicació lògica. Amb resignació torna a agafar el camí de pujada, pensant que aquesta vegada ho farà a consciència, ben a poc a poc, posant-hi els cinc sentits, comptant els graons un a un si cal. Un, dos, tres, quatre… quan arriba a vint torna a mirar la que hauria de ser la porta de casa seva i la continua veient massa vella, fosca i mal conservada. Per increïble que sembli, ha tornat a pujar fins el tercer pis.

Aquesta vegada en Lluís està segur que només ha pujat un pis. Comença a pensar que s’està tornant boig i decideix que l’única manera de saber fins on arriba la seva follia és buscar un testimoni que la corrobori o la desmenteixi. No confia gaire en cap dels seus veïns, però pensa que el senyor Joaquim, el propietari del tercer segona, pot ser la persona que necessita. L’home fa un bon grapat d’anys que està jubilat i surt poc de casa, i quan en Lluís truca a la seva porta el senyor Joaquim tarda pocs segons en obrir. Encara va en pijama i avui no s’ha afaitat, i no sembla que tingui ganes de rebre visites, però això no atura en Lluís, que sense preàmbuls innecessaris li explica el que passa:

     -Senyor Joaquim, el segon pis ha desaparegut.

     -Però què dius, insensat! Això és impossible! –contesta el veí-. No m’he mogut de casa en tot el dia, i si el que m’expliques fos veritat me n’hauria adonat, no creus?

El senyor Joaquim no és fàcil de convèncer, però la curiositat acaba fent que l’acompanyi fins el pis de baix i ho acabi comprovant amb els seus propis ulls: efectivament, el segon pis ha desaparegut. Quan el jubilat veu que el seu veí no menteix, fa una ganyota i exclama: “Collons, sort que ja no sóc el president de l’escala… quin marrón!”. No diu res més i amb una discreció envejable inicia el camí de tornada a casa seva, on s’hi torna a tancar sense voler saber-ne res del tema.

En Lluís està perplex. No només s’ha quedat sense pis, si no que l’únic veí de qui confiava rebre una mica d’ajuda l’ha deixat a l’estacada. No obstant les paraules del senyor Joaquim li fan recordar que al quart segona hi viu en Francesc, l’actual president de la comunitat de veïns, i hi puja amb l’esperança que rebre alguna explicació o, com a mínim, una mica de suport. Li obre la porta la seva dona, la Carme, que escolta amb atenció la seva història, però la seva reacció tampoc resulta gaire satisfactòria. Se’l treu de sobre dient-li que el seu marit no torna fins la nit i que per a temes importants el millor és parlar-ne directament amb la immobiliària.

     -Collons, Carme, que m’ha desaparegut el pis! Que això és molt fort! –esclata en Lluís.

     -Si jo t’entenc, Lluís, però m’agafes en mal moment… estic fent el dinar a les nenes… fes-me cas, truca a la immobiliària –contesta la Carme just abans de tancar-li la porta als nassos.

L’agència que li ha llogat el pis té una oficina a poques travessies de distància, però ara és l’hora de dinar i encara tardaran un parell d’hores en tornar a obrir. Sembla, doncs, que l’única opció és prendre-s’ho amb filosofia, així que baixa al bar de la cantonada, demana un entrepà de pernil i una canya, després un tallat i acaba fent temps veient aquella telenovel·la esperpèntica que de tant en tant enxampa fent zàping a l’hora de la migdiada.

A les cinc en punt en Lluís entra per la porta de la immobiliària i es dirigeix amb decisió a la taula de l’encarregat. L’agent el rep amb un ampli somriure, que es desdibuixa a mida que va coneixent les raons de la visita. Sorprenentment, no sembla que el tema li vingui de nou.

     -Sé que et semblarà estrany, però no ets el primer a qui li passa –li deixa anar l’agent immobiliari-. Fa uns anys això només succeïa de manera molt esporàdica, però ara, amb la crisi, els casos com el teu s’estan multiplicant de forma molt preocupant.

Li explica que els pisos s’estan rebel·lant contra la crisi immobiliària. Que els continus descensos de preus dels immobles han colpejat la seva autoestima i se senten menyspreats. Que no han paït bé això de passar de ser l’objecte de desig de tothom a no voler-los comprar ningú i que molts d’ells s’han afartat d’aquesta situació i han decidit tocar el dos. Estrès immobiliari, en diuen els experts en la matèria.

    -Però el meu pis què hi té a veure en tot això? Fa anys que hi visc i el tinc més net i arreglat que la majoria dels meus veïns… ja em diràs quina queixa n’ha de tenir de mi el meu pis! –respon en Lluís amb indignació.

     -Molt fàcil… oi que la majoria dels pisos del teu replà estan buits? –pregunta l’agent, sense por a equivocar-se.

Efectivament, els altres tres pisos del replà porten molts mesos a la venda i encara no han trobat comprador. I sembla que va per llarg.

     -Doncs aquí tens l’explicació -continua-. Un pis sol no se’n pot anar, ha de marxar tot el replà sencer. Suposo que el teu pis s’ha solidaritzat amb els seus veïns que volien marxar. O potser l’han obligat, que sovint també passa. Qui ho sap. Però escolta, tu no et preocupis, que quan aquesta crisi acabi i tot torni a la normalitat, segur que tornarà.

En Lluís s’intenta aixecar de la cadira però és incapaç de moure un sol múscul. Se sent superat per les circumstàncies, desorientat, esperant que tot plegat sigui un somni i que quan es desperti estigui al seu llit. Al seu pis. Té ganes de cridar, de treure tota la ràbia que porta dins, però amb prou feines és capaç d’articular unes poques paraules en un to de veu gairebé imperceptible:

     -I què se suposa que he de fer mentrestant?

Un ampli somriure omple una altra vegada la cara de l’agent immobiliari, tot just abans d’afegir amb seguretat i unes gotes d’orgull:

     -No pateixis i deixa-ho en les meves mans, que tinc un parell de pisos pel barri que crec que et poden interessar.

Suïcidi imprevist

Son quasi  les set del matí i a l’estació de La Sagrera el metro porta aturar més de cinc minuts. Alguns dels passatgers s’impacienten pensant que arribaran tard a la feina, altres hi troben l’excusa perfecta per avançar unes quantes pàgines més el llibre que llegeixen, o per posar-se al dia fullejant el diari gratuït que els han repartit a l’entrada de l’estació. També n’hi ha uns quants que la incomoditat dels seients no els ha impedit adormir-se, però a aquests no els farem gaire cas. Per megafonia avisen que l’aturada ha estat provocada per una incidència tècnica a l’estació de Marina, i que s’espera que estigui solucionada en menys de 10 minuts.

-En diuen una incidència tècnica, però el que volen dir és que algú s’ha tirat a les vies- comenta una passatgera del grup dels que arriben tard a la feina.

La resta d’ocupants del vagó no diuen res. Alguns s’ho creuen i n’hi ha d’altres que prefereixen no qüestionar-se  la versió oficial. Uns quants, absorts en la lectura, ni han sentit el que ha dit la senyora, que en realitat no anava gens desencaminada.

Sí, algú s’ha tirat a les vies just quan el metro arribava a l’estació i el conductor del comboi no ha tingut temps de reaccionar. El mort és un home que ronda els 50 anys, d’estatura mitjana, amb els cabells un pèl canosos i que avui, qui sap si com a fet excepcional o ja era habitual en ell, vestia americana i corbata. A primer cop d’ull les raons del suïcidi no son gens evidents. Cap de les persones que esperaven el metro a la mateixa andana li ha notat res d’anormal. No semblava que anés begut, ni drogat, ni que estigués especialment trist o especialment alegre. Simplement s’ha acostat a les vies i s’hi ha deixat caure amb suavitat, gairebé amb timidesa, quan el metro arribava a l’estació.

Entre la família i els amics del difunt la noticia del suïcidi també causa perplexitat i ningú s’atreveix a posar la ma al foc per una raó o una altra. La seva dona sempre creurà que ha estat pel sentiment de culpa de tenir una amant que en realitat mai ha existit. El fill gran se’n sentirà responsable fins l’últim dia de la seva vida i sempre tindrà els ulls tristos i el somriure melancòlic. La filla petita també se’n culparà durant cert temps, però ho acabarà superant i tornarà a ser feliç. Entre els amics, hi ha qui creurà erròniament que ho ha fet per problemes econòmics, altres voldran pensar que ha escollit la mort a patir el dolor d’una malaltia incurable que cap metge mai li ha diagnosticat. Els més maliciosos i els que menys el coneixien no dubtaran a pensar que la culpa ha estat de la seva dona, que les males llengües qualifiquen injustament de bruixa i de mala mare.

El que ningú sabrà mai és que en realitat no s’ha tractat d’un suïcidi, si no que el pobre desgraciat només ha tingut la mala sort d’entrebancar-se quan s’acostava al marge de l’andana. Ningú sabrà mai que es considerava a sí mateix un home raonablement feliç amb una vida sense emocions fortes, però que tampoc les desitjava. Tampoc ningú sabrà mai que si hagués hagut de dir un motiu per a treure’s la vida, s’ho hauria hagut de pensar una bona estona i possiblement no n’hagués trobat cap.

Bé, en realitat algú sí que ho sabrà tot això.

Ho sabrem tu i jo.